Futbol fora de casa

Dissabte 2 de novembre 2013

Ahir vaig estar al cafè la Rutlla d'Anglès sopant. Assortit reduït de tapes de qualitat. A les nou el futbol, sol, la Cristina i la Berta a l'hostal o a dar el vol. Abans de sopar, una hora ben llarga, voltant per la part vella d'Anglès. Poca contaminació lumínica. Carrers molt antics, dos o tres, allargassats, una plaça i una església. Cases de pedra als carrers i més història arquitectònica a la plaça de l'ajuntament. Visita a l'església per a no perdre el costum. No hi vaig poder entrar, la porta estava tancada i es podia mirar l'interior a través d'unes portes de vidre. Eclecticisme total, cap estil, construïda, suposo, a finals del divuit segons els gustos i les necessitats de l'època, espaiosa i de campanar molt alçat de planta octogonal amb curiosa i peculiar coberta. Poca il·luminació interior, les espalmatòries i les ofrenes dels altars i para de comptar. Com al poble vell, il·luminació reconfortant de tots sants. No cal tanta despesa lumínica, la llum de les hores del dia sol ser la que és, no crec que calguin tants artificis. La resta del poble, com arreu, fet a motllo. Veure el futbol fora del teu entorn, estrany, la darrera vegada a Falset, ambient més apassionat i altres èpoques futbolístiques. Ara no hi ha gaire passió. Arreu passa el mateix. El cafè s'omple de cop i tothom comença a demanar i el servei va de bòlid. Ahir més gent del compte, molts forasters de pas. Vaig seure, per pura casualitat, al sector calent dels entesos de tribuna a cada partit. Les mateixes savieses i les mateixes burreries de tots els opinaires. Tothom hi entén, ningú en sap i tothom diu la seva. Partit dolent de veritat, coincidència i un Barça que viu d'una identitat cada dia més diluïda, més mediocre, com els que el manen i no em sorprèn gens, o és que dec ser més idiota del què em penso; al llegir la premsa esportiva de cada dia tinc la sensació que ens volen enganyar, fer-nos creure en una realitat feta a mida, més aviat com es voldria que fóra i ens la poguéssim arribar a creure. Diuen que a Madrid això passa sempre ... bé ... jo no trobo massa diferència entre en Florentino i en Rosell, bona gent, d'aquella que s'omple la boca de valors, els seus, paranoia d'enemics externs i presoners del merchandising ... potser es guanyen molts diners, o no, de títols pocs ... només cal veure'ls a ells ... al Madrid, vull dir. Em temo que comencem anar pel mateix camí. Enyoro èpoques de la feina ben feta, del rigor, de menys merchandising i de no tanta embusteria informativa ... em sembla recordar que passava el contrari i guanyàvem títols importants a cabassats i el capdavanter de tot això no agradava, gens, ni a la premsa ni a la presidència.