Flatus vocis

Dissabte 9 de novembre 2013

Id identitas forma part de la particular concepció del món. No sóc ciutadà. Sóc un súbdit del Borbó. Tampoc sóc un ciutadà del món, ni en vull ser, com a molt visc al món i para de comptar. Més enllà res de res. Qui es considera ciutadà del món? Segurament aquell que no és res o poca cosa i no es pot identificar en el territori que les circumstàncies de la vida l'han empès a viure. Diria que aquest deu ser un dels problemes que tenen aquesta mena de plataforma política anomenada ciudadanos. Gent que poca cosa són aquí i s'han de definir d'una manera o altra, ja sigui com a ciutadans d'un món seu i particular o com a res, el mateix que definir-se com a espanyols, res, encara més patètics. Paraules buides quan es parla de ciutadans del món, el flatus vocis llatí, el llenguatge de molts polítics, cap contingut, absències i buidors no existencials, identitàries, empitjorament general. Tots formem part del món, tots som del gènere humà, no som pas ni felins, ni canins, encara que molts ho semblin, és obvi. Pertànyer al món sense id identitas, sense pertinença a un territori, a un país, a una llengua, sona a buidor de contingut, a flatus vocis, en definitiva, saviesa de la llengua mare.