Grande

Dimarts 27 de novembre 2013

Passo per una etapa de relectures. Aquests dies Brecht, Me-ti llibre dels canvis, un llibre que vaig llegir l'octubre del vuitanta quatre. Escrits sobre, vida, política, moral, vivències, història, la seva època, ètica ... hi ha diverses maneres de matar. A un home, pots clavar-li un ganivet a la panxa, o retirar-li el pa, o no prendre'n cura quan està malalt, o entaforar-lo en una casa infecta, o fer-lo matar treballant, o incitar-lo al suïcidi, o menar-lo a la guerra ... Actual i etern. No en sé res de moral i encara menys de justícia. Avui una notícia, segurament se'n parlarà més de la de fa pocs dies, una que va ser escoltada una vegada i encara a corre-cuita y nunca más se supo; sí, la del propietari de la Damm, el que va defraudar una morterada a hacienda, s'ha tapat i ningú en parla, no deu caldre. Ara es veu que jutgen una dona a Lleida per insultar a la directora d'una sucursal de Bankia. La directora en va fer denúncia i s'hauria de fer mirar si n'és la causa ella mateixa de l'actitud rabiüda i hostil de la dona. Alguna responsabilitat en deu tenir, potser sí que no sabia el que oferia o era que rebia massa pressió destinada a entabanar als pobres estalviadors humanament cobdiciosos, m'ho puc imaginar. La dona ha perdut vint-i-un mil euros. Preferents. Risc financer no conegut i signat. Legal sobre paper i els jutges prenen partit depresa. Mala imatge insultar, poc correcte manifestar-se davant la sucursal, poca educació quan es crida i s'insulta, actitud digne del semàfor vermell al rotatiu més ben pensant del país. Enrenou per haver estalviar tota la seva vida uns miserables vint-i-un mil euros perduts, els que deuria guanyar cada setmana el senyor Rodrigo Rato. Aquest sí, home ben educat, ben parlat, mai una paraula per sobre d'una altra, propens a no manifestar-se mai i tendència natural a ser una mena de rei Midas invertit, tot el que toca ho emmerda. Criat entre Grandes de España, no es fa responsable de res i no sap res del què ha passat, però no ha renunciat als numeraris no eximidors de responsabilitats. No ho entenc. Es veu, ja fa temps, res de nou, que en Botín l'ha fitxat com a assessor i no pas per quatre xavos; quatre xavos és el que tinc jo a la banca del Botín i espero que que el competent assessor no tingui un d'aquests sobtats atacs d'amnèsia i pugui arribar, en dubto totalment, a ser capar de suplir aquesta mena d'arrogància madrilenya chulesca, de grandeza de España, i prengui el camí de la responsabilitat i de la competència. Impossible, encara no entenc perquè ho he escrit, m'ho podia haver estalviat. L'home no deixa de ser un Grande. M'aturo.

Comentaris