La minyona Francesca

Diumenge 17 de novembre 2013

M'ha fugit l'enyorança. Ha arribat la pluja i dia passat a casa feinejant, escrivint, llegint i no pas de massa mal humor. Demà a tornar-hi i no pensar gaire. Pensar fa ser burro deien a cals avis i pensar poc idiotitza penso jo. Consciència de pensar massa i no sempre en positiu. Avanço en la lectura de a la sombra de las muchachas en flor, lentament. Proust és d'aquells autors que no es poden llegir ni amb celeritat ni amb afany de voler llegir pel simple fet de llegir i avançar. Cal temps. És com un bon cafè o un bon vi, s'ha d'absorbir a petites dosis, massa de cop pot excitar o emboirar el senderi. Lectura complexa i de magnífiques perles literàries i no precisament estic parlant de l'episodi de la magdalena. Avui he llegit un fragment definitori d'un dels molts personatges de la recerca del temps perdut, potser el que trobo més interessant, fins i tot que el mateix Swann, la minyona Francesca, la dona ignorant, sàvia i orgullosa descrita a la plana dos-cents cinquanta cinc de l'edició, del vuitanta-u, d'Alianza Editorial amb traducció al castellà de Soledad Salinas de Marichal. M'ho prenc com allò que el temps, les etapes històriques, les modes, les tendències, els gustos ... han anat passat i variant, però l'espècie ha seguit igual, una gran part ha viscut, i viu, sense cap mena de pensament, sense saber ni voler saber res, incapacitat de comprendre res i cap associació vers el món de les idees i dels ideals encara menys, només el contacte amb la vida més propera, amb la realitat més tangible, mai més enllà, només el que t'arriba, sigui bo o dolent, el que ens convé, com el que sol fer la majoria sigui silenciosa o sorollosa, és igual. Saviesa o burreria del viure, pocs mals de caps o els imaginaris, intuïció o egoisme vital, mai existencial. Fragment genial.

Comentaris