Ves a saber

Dijous 21 de novembre 2013

Cada dia a l'hora d'esmorzar, a les nou tocades fa poc, un tren marxa cap a Barcelona a passar l'estona o a besar el cul de la mona com solem dir a Vic. El veig com surt de l'estació de Sant Miquel de Balenyà. L'agafaria cada dia i me n'hi aniria. Perdre'm pels carrers barcelonins més com una necessitat prescindible, però necessària i no la prodigo. Em manca. Ho comento. No m'entenen. El problema del sedentarisme i la manca d'inquietuds obreres, unes altres, a tenir-ho en compte. Quan veig passar el tren intento mirar per les finestres i endevinar qui hi pot viatjar. No es veu a ningú. Els vidres són foscos per fora. La imatge de voler mirar la gent em remet a la Séverine, la dona d'en Roubaud, personatge de la novel.la d'Émile Zola, la bèstia humana, història truculenta, de mort i de sentiments bruts ... sempre es fixava en les imatges dels passatgers de l'exprés de París que partia de Le Havre, on el seu marit era el subcap d'estació. Solia preferir la visió del darrer tren de la nit, les lluminàries li feien disparar les fantasies i les imatges solien ser més nítides. Imaginacions de vides, no pas millors que la seva, ni pitjors, idealitzades, que es traslladaven, que es movien, que anaven a fer quelcom, ves a saber i ella, la Séverine, restava allà palplantada, com cada dia, esperant que alguna hora, mentre els dies passen un darrera l'altra, agafaria l'exprés de París i poder arribar a ser un d'aquells personatges que, ves a saber, algú, potser, es miraria, via enllà, des d'una estació i pensaria com coi deu ser la seva vida i que meravellós deu ser moure's per anar d'un lloc a un altre a fer alguna cosa diferent. Elucubracions. Ho penso. Ho somnio i em veig arribant a Triomf. No ho comento. Ho escric. No ho entendrien i em prendrien per beneit. Ves a saber.

Comentaris