Com ho tenim?

Diumenge 10 de novembre 2013

El dissabte a la tarda a Vic pot arribar a ser insofrible. Sembla que tota la comarca, endiumenjada, s'aboca a la capital i dóna la possibilitat de distingir als vigatans dels qui no ho són. El camí des del carrer dels Argenters al Casino es pot convertir en una mena de gimcana. A partir de les vuit quarts de nou tothom escampa, la ciutat es buida i els cafès i els restaurants no s'omplen ja com abans. Tothom a ca seva, al poble, i a guardar la roba pel proper dissabte. M'atabala. M'estimo més els dies feiners. Conscient que la rutina és la mateixa. Ciutat més tolerable. Capítol apart el mercat del matí. No hi tinc res a dir i intento evitar-lo tan com puc. Ahir vaig pujar a Plaça. Havíem quedat a les vuit per anar a sopar i em vaig arribar a la Tralla i al Casino a mirar una exposició d'artistes vigatans sobre Espriu. El Casino illa de pau, de vigatanisme transversal, els més joves poc més del que en sóc jo i els més grans com seria el pare si visqués. Se'm va enganxar en Benet, un amic del pare d'aquells que hi van ser fins al darrer moment. S'hi passa les tardes. La seva feina no és altra que llegir premsa, tertúlies amb la colla de sempre, mirar el futbol, matar l'estona ... i se sol enganxar al primer que passa. Sempre em demana el mateix: com ho tenim? Bé, crec. L'atenalla, més que la por, el temor, com a molta gent, potser un xic massa i tot. El pas definitiu. Ho vol, el vol fer i el farà si es fa. És un d'aquells homes que viu relativament força bé. Ha viscut sense més ensurts del que sol donar una vida normalitzada i va viure, malgrat el franquisme, amb certa comoditat durant aquella època, com els pares. Home d'ofici, de vells manyans, de la torneria del metall, de la vella escola, d'aquella que s'ho feien tot ells i no necessitaven ni ajudants ni noves tecnologies; ancorats en el passat i inconscientment hostils a les innovacions, com, moltes vegades, també ho era el pare. Temor al canvi, al pas i, si cal, com ho tenim? hi vull ser també.

Comentaris

  1. Doncs ahir a la tarda formava part de la comarca endiumenjada que visitava la capital. Hi vaig anar amb la Carme, en Toni, en Carles i l'Eudald. Els nens necessitaven roba, creixen molt. Sí que ens vam arreglar una mica, com sempre vaja. I ens vam quedar a sopar, a una pizzeria. Va ser una tarda agradable, tot i que a aquests dos no els agrada emprovar-se roba. Vam deixar uns bons calerons als comerços de la capital i també una mica d'alegria i xirinola. Imma

    ResponElimina
  2. Deu ser la mateixa sensació de quan baixo a a Barcelona. M'agrada el comentari, encertat i si jo visqués a la comarca també baixaria a la capital. Quan puc ho faig.
    A reveure.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada