Desangelat

Dilluns 3 de març 2014

He tret el cap un moment al Casino i m'ha semblat desangelat. Poca gent, silenciós, sempre ho sol estar, per això m'agrada i avui ho estava més del que sol ser normal. Desangelat com el meu estat d'ànim actual i com els temps que corren. No hi he trobat aquella trempera silenciosa i ordenada d'abans. Els senyors com sempre, a la seva. Hi manquen els que m'atreien. La meva generació i la més jove, molta formació, però poca saviesa i vida entesa d'una altra manera amb una certa manca de pedigrí que no es troba als llibres i sí a la vida en el sentit més cru de la paraula. Aquesta visió ens faria falta. Manca de saviesa. Hi trobo a faltar el Bostón, el pare de l'Agustí Comella, un dels personatges que més associo en aquell entorn, en aquell vel cafè, en aquelles sales i en la patidora saviesa dels partits del Barça alleugerida a base de cerveses o de copes de brandi. Saber sense lluir, sabent, fent-me saber, el tenia de veí al Passeig, que li agradava la simfonia Júpiter de Mozart quan la posava i en parlava amb una naturalitat com si em parlés de la bòrnia de cal cigronaire i els situava en una mena de món similar, natural i familiar, cadascú en les seves tasques, una coent cigrons i l'altre lligant notes musicals, el que sabien fer, com ell sabia reparar sabates, i, encara que la cigronaire visqués a Plaça, Mozart hauria pogut viure tranquil·lament al carrer del Trinquet, anar a prendre cafè a La Granja i a comprar calçotets a La Renovació. La cosa més normal del món.