Parèntesi

Divendres 14 de març 2014

Dia molt atapeït. Treballar, divendres de cansament acumulat, becaina reparadora, sopar a Vilanova de Sau a casa del meu germà, anar a buscar la Berta a l'Autònoma i a la Cristina a Manresa a les dotze tocades de la nit. Poc temps per a fer res i no crec, ni a mi mateix, que a ningú li pugui interessar. Entremig encara vaig trobar temps per a un petit parèntesi, el d'anar a tornar uns compactes a la biblioteca. Res a dir. Em va saludar una persona que feia força temps que no la veia, l'Ana, malaguenya, la mestressa antiga, ara n'hi han uns altres, jubilada, de la rostisseria del davant de casa. Abans, molts diumenges al matí, hi anava a fer el cafè i alguna hora, més tard, a prendre una cervesa. Ara el cafè el faig a casa i la cervesa enlloc. Solíem parlar de vaguetats, de coses gota profundes, segur, però alliberadores d'aquella sensació de tibantor, d'olor de ranciat instal·lada més enllà del bé i del mal molestosa. Tot dintre els paràmetres de l'amabilitat i de l'educació, el món que m'agrada, necessari i que, alguna hora, et confien o et surten amb petits comentaris que van més enllà de la simple i pura vaguetat. M'ha passat més d'una i de dues vegades. És grat. Cap vincle, cap relació permanent; escoltar, parlar, alegria, satisfacció pel retrobament casual i no va més enllà. Material per escriure, una petita vivència. Uns dels objectius d'aquest bloc. Gent senzilla. Ara no hi vaig, ni a la rostisseria ni gaire enlloc. Ho enyoro? A estones, a moments molt determinats, però globalment no, la veritat. Què em convindria? Una bona sacsejada. Sense fer bugada, un llençol perdut.