La que en faig gasto

Dijous 27 de març 2014

He estat de sort que no m'hagin enxampat mai per excés de velocitat i suposo que serà difícil que ho facin. Hauré d'estar despistat o serà un radar traïdor malintencionat el que em farà caure en una sanció no volguda. Cada dia m'agrada menys agafar el cotxe. M'adono que em comença a desagradar conduir i que ho faig per pura i simple necessitat, la d'anar-me a guanyar les garrofes. És cert, també, que el trajecte Vic Sant Miquel del Balenyà no em suposa cap esforç, però m'agradaria poder-lo evitar. Desig de poder viure en un lloc que no estigués a cavall entre una mena de món a mig fer i Europa, on la gent fes us del transport públic perquè se'n refien. No és el cas. El primer tren passa a les sis del matí i els torns de treball comencen a les cinc. Lògica centralitzadora mesetària allunyada de la realitat. Despesa obligada i inútil de cotxe, de benzina i d'assegurança per poder arribar, sense córrer més del que està senyalitzat, a la feina. Velocitat limitada que poca gent respecta. Tots els companys em passen a la recta de Malla o la de Tona. Quina presa. Presa per anar a treballar. No cal, només la necessària, la que en faig gasto.