El soroll del parc

Dimarts 18 de març 2014

Viure al costat d'un parc amb gespa, una sort. Cap inconvenient. Amplitud. Des de casa abans veia l'Esquirol. Llavors el parc no hi era. Antiga zona industrial de fàbriques enrunades i una taula de ping-pong feia el fet. Partides fins a llarga nit amb els veïns. Lleig l'entorn però humanament entranyable. Ara pisos nous plens o buits que tapen les vistes enlairades de la plana. No es pot tenir tot en aquest món. A hores d'ara el parc està ple de gent. Soroll que no molesta. Nens i nenes, moltes mares joves, gairebé cap pare i més d'un avi. Tots vetllen als nens com juguen. Cada petit necessita que el vetlli algú de gran, abans anàvem sols i a la primera tonya ja n'havíem après, ara no n'aprenen mai. Els nous temps, els de la ximpleria i de la gent poc soferta, abans els d'aquesta mena també hi eren, res de nou. Instint d'autoprotecció portat fins a uns límits que deuen anar més enllà de la sensatesa. No ho comparteixo. La canalla s'ha d'enfilar i calibrar els seus límits i les seves possibilitats, no cal posar-ho fàcil, els hi dificultem la vida. Una colla, sempre els mateixos, com bous sense esquella, a l'estiu fins a les dotze tocades xutant pilotes, cridant, barallant-se, rient i un, sempre el mateix, el més pallús, plorant i els pares mai enlloc. Totes les masses piquen. Canalla. No em molesta. El soroll del parc, el soroll del barri on em vaig cridar deuria ser molt més estrident. Estius de xutar pilotes pels carrers, de jugar a la xarranca amb les nenes, anar sempre amb els genolls pelats i cremat de pell com un immigrant sense fer ús de cap mena de crema solar, llavors no calia, no érem gaire consentits ni gaire soferts, però la mare a l'hora em feia ser a casa i m'estimava més que el pare no m'ho haguera de recordar. De bou en podia ser, però l'esquella, renoi, me la feien portar i sentir ... ben cert.