El Clam

Dilluns 10 de març 2004

Humanisme a les aules, a la societat. Voldria que hi fóra. La realitat una altra. Materialisme i no saber res de res i voler que ens diguin el que volem sentir o apalancar-nos en extremismes i en derrotismes que tampoc secunden la realitat. Poca capacitat de reflexió, de conèixer i de poder saber a on som i cap a on anem. Humanisme. He rellegit Joan Fuster, l'ara o mai, una relíquia que vaig comprar al vuitanta-quatre a la llibreria Clam de la Rambla del Carme, la de la Pilar Cabot. Tot plegat formava i forma part d'un Vic molt peculiar que s'ha perdut i apareix a pinzellades escadusseres. Era una mena de cau literari resistent i important en els primers anys de la merda de democràcia que ens van fer empassar. Es parlava de poesia, de teatre, de novetats literàries... tot es feia envoltat d'un ambient molt pintoresc, com ho era, i ho és, la mestressa ... com ho sol ser la Pilarín, la Bayés, també, un altre personatge. Illa aïllada de la castellanització. La realitat social respirava un substrat cultural castellanitzat general, encara que a Vic tot es parlés en català, la idiotesa i la banalitat era evident i molt escrostonada, tampoc crec que hàgim millorat gaire. Els pares es van empassar inconscientment, malgrat ser molt catalanistes i sardanistes, totes les tifarades del franquisme i, com ells, la majoria. El Clam el puc arribar a recordar com el repòs de quatre lletra-ferits de terra endins, en Manelet hi era tot el dia, culturetes de la plana, alguns, és clar, eren erudits, altres ho feien veure, molts no passaven de fantasmes sense llençol, però cap dels que anava al Clam deixava d'ocupar taula preferent a l'snack i més tard, quan el Clam va tancar, no van ser gent que anessin massa a la Tralla a xerrar, potser més a badar i, sobretot, a gastar, la Bellafont no és la Cabot, dona que no està de romanços i la pela és la pela. Una altra visió del món, més pragmàtica. Podria treure pit i dir que aquests van ser el meus ambients i no seria veritat. Hi apareixia. Hi era alguna vegada. Col.laborava, a Reduccions, a Home zero, i para de comptar. L'hoquei m'absorbia potser, ara ja no sabria dir si és cert del tot. Certesa de masses hores de fàbrica, de masses hores perdudes treballant per un sou, però que no deprecio. A vegades em pregunto com hauria estat prendre una altra drecera i no restar aturat dubtós a veure-les passar. Experiències i creació de pòsit. Ho tinc clar. Ho valoro. Hipòtesi absurda, o no. Sempre es pot fer més, i, menys. Dilluns.

Comentaris

  1. Gran veritat, a Vic i gairebé arreu: La realitat social respirava un substrat cultural castellanitzat general, encara que a Vic tot es parlés en català, la idiotesa i la banalitat era evident i molt escrostonada, tampoc crec que hàgim millorat gaire. Els pares es van empassar inconscientment, malgrat ser molt catalanistes i sardanistes, totes les tifarades del franquisme i, com ells, la majoria.

    ResponSuprimeix

Publica un comentari