Les dues ànimes

Dilluns  31 de març 2014

Em pregunto si a missa la gent s'escolta el sermó del rector. Diria que la majoria no ho deu fer. Per què hi van? M'ho pregunto. El sermó com a baròmetre de la capacitat dialèctica del capellà. El pare sempre me'l feia escoltar i el comentàvem quan anàvem a fer el ressopó al Cafè Nou o la cervesa a la plaça de Llancà. Record molt grat. La mare ens deia que estàvem prou de punyetes. No se'l devia escoltar i n'era incapaç, com tampoc se l'hauria qüestionat pel simple fet que era un capellà i ja l'hi estava bé. El pare era diferent: se'l qüestionava, se'l creia o considerava que no eren altra cosa que les consideracions d'un pobre benaventurat capellà de pagès o quelcom més, sí, quelcom més. Encara me'ls escolto. El darrer a Horta, a Barcelona, a la parròquia de Sant Marcel. Interessant. Transportat. Un pare nostre, més que molt sentit, molt compartit i mereixedor de tot un respecte que, en un primer moment, no l'hi hauria donat. N'estic complagut. Havia anat a escolar els sermons de mossèn Rodergas, a la Divina Pastora, la parròquia del barri, un bon teòleg que feia nosa al bisbat. Era un gaudi. Ara, els que hi han, una merda, justets com en nostre bisbe Romà. Llepats per l'esperit sant i poca cosa més. Com ahir al teatre, a l'Atlàntida, no m'ho trec del cap, dones com jo, hi dono voltes i més voltes. Em va agradar molt. T de teatre. Cru i d'una ironia gens agradosa. Per quedar desmuntat. Sentir-me reflectit. Catarsi. Llavors, tot igual, com abans, la vida, l'existència, continua. Esbafat. Una dona al darrera, sense masses llums, que es pensava que anava a veure jet lag, em va sortir un shissstt!!! estrident i va callar de cop ... com en els sermons ... no escoltar ni entendre res ... com anar a missa ... pluja tempestejada que se'n va riera enllà. Millor com el pare, brusquinejar i tempesta a voltes. Dues ànimes, les meves.