La pareja

Dimarts 11 de març 2014

La lletra ema, la que toca avui. No em vull enfaristolar. Segon lustre de la massacre, de la mentida, de la manipulació, dels malparits del mes de març. Emes i més emes, masses i em poden arribar a ser sobreres totes. Embusters. Més suau i em complau. Dia de formació a l'empresa. Anar a esmorzar sol. He anat a la Cantina, a l'estació del tren. M'agrada més. Lloc de pas, llibres a les prestatgeries i quadres a les parets. Agradable. A l'Aguilar, a on solem anar, homes cridant, cap dona i pudor ambiental de cuinats. No m'atrau massa. He arreplegat el Periódico. Article de l'Espinàs. Oportunitat de rememorar. Parlava de minifaldilles sense deixar entreveure massa el goig que fa veure una noia ben feta que en porti. Per què no? Llançà. M'ha tornat a la memòria. Etapa feliç. Infantesa idealitzada. M'ho estimo. Registre grat de la memòria sempre massa predisposat a ressorgir. Les franceses portaven, forces, les més joves, minifaldilles i anaven escotades. Els catalanets educats en la moral espanyola, com ho era el pare, encara que no ho volgués admetre, anaven de bòlit i els ulls els hi sortien de les òrbites. No arribava a la quarantena. Les anades a la Puput, la discoteca dels francesos, era com veure el cel a la terra en aquella època de repressió i de restrenyiment. La mare se'n fotia, és cert. Era de pagès, sàvia. A la platja bikinis, res a veure amb els actuals, monacals, però bikinis amb tot l'imaginari que comportaven ... només en duien les franceses i la pareja tricòrnica sorra amunt sorra avall, suant com vedells i amb mancança d'ulls per abastar tota aquella estesa de carn femenina inabastable i no eren putes, eren dones, dones que podien presumir sense cap mena d'estridència de ser-ne, lluir i mostrar el seu cos amb normalitat ... pobres i malparits, només amb nassos, el que la autoridad competente els hi devia permetre, d'emprenyar a gent com el pare el dia que la mare es va posar el primer bikini de la seva vida ... señor, si las francesas son unas guarras, las españolas tienen que dar ejemplo. Ostres! L'etern retorn, potser no ve al cas, Nietzsche, sempre actual. Tot torna. La música final d'Amarcord quin goig, ara l'escolto, em posaria a ballar i no en sé ... gens ... m'és igual ... quina música més alegrament trista ...