La llum del Tintoretto

Dijous 6 de març 2014

Una hora de Vivaldi et fa foragitar les angúnies si és que se'n tenen. Il cimento dell'armonia e dell'inventione, del setè al dotzè concert. Versió amb instruments de l'època a càrrec de la the academy of ancient music dirigida per Christopher Horwood. Molt a veure amb les estacions. Frescor. Barroc allunyat de la mesura i del concepte diví de la música de Bach. El mestre. Vivaldi l'oposat. Diferent mestratge. Amable, llatí, trapella i, sobretot, lluminós, fins i tot ho és en els lentos i en els adagios. Mestre del violí. Em dol no ser capaç de definir-me cap tecnicisme i encara més no saber amb quina nota estan afinats els concerts. M'equivocaria, no ho sé i faria el ridícul volent saber del que no en tinc ni idea. No suporto la gent que ho fa. Callar i escoltar per aprendre. La música, la de Vivaldi, per escoltar, per gaudir. Ideal per refrescar l'ànima i, fent ús de tòpics, poder-te endinsar en l'ambient oníric de Venècia. Un reclam turístic més, un d'aquells que no deu interessar massa a la turistada que vagareja pels canals i per la piazza San Marco. Em conforta la vivesa elegant d'aquesta música sorgida d'un indret humit, brumós i a vegades trist, desangelat i decadent embotit en una llum molt especial i d'una àmplia gamma de colors que fan pensar en les pintures del Tiziano, del Tintoretto o del Veronés, anteriors a Vivaldi, cert, però apostaria que la seva música recull el testimoni d'aquella pintura de colors lluminosos, de pasta gruixuda, donant la sensació de llum sortida de la mateixa pintura. Magnífic. Atmosfera pictòrica etèria i brillant que expressa la riquesa i la vitalitat de la societat veneciana de llavors. Vivaldi ho sap plasmar en la música, una altra modalitat que et connecta amb aquell entorn, amb aquella ciutat, esplèndida llavors, decadent i bruta ara, turística fins a l'extenuació, ofegada d'aigua i de boires plenes d'història i gota fantasmagòriques.