Kundera

Divendres 7 de març 2014

No crec que torni a ser hora de rellegir Kundera. Molt de temps que no n'obro cap pàgina i no el trobo a faltar. Gens. Els primers llibres llegits els tinc datats l'any vuitanta-sis. Encara era solter i vivia a les cases barates. Els pares eren vius i al pare li quedaven sis anys de vida. Els altres els vaig llegir als primers anys de casat o fent vetlla a l'Aliança de Vic. La insostenible lleugeresa del ser em va marcar, ho reconec i no tinc massa clar que ara m'agradés com ho va fer llavors. Proust, Carpentier o Marai els puc anar rellegint fins el dia de la mort. Kundera crec que no, forma part d'una etapa molt determinada de la meva vida, com ho va ser Hermann Hesse. Parlo de literatura, de llibres i de vida, com m'agrada. Una mena de bluf i retornar a la realitat o a l'estat oníric evasiu. El que toca. Recordo que la insostenible es tractava d'una història agobiant de gelosia malaltissa, d'éssers lleugers, inestables emocionalment que quan el món no lliga amb el què tenen idealitzat, llavors tot s'esfondra i res és ferm per més clar que s'hagi tingut. Reconèixer que sempre es vol fugir, que es vol experimentar i transgredir, per què? per res. Foc d'encenalls tot plegat, inestabilitat i incapacitat d'incendiar per purificar. Dèria. L'ésser com a subjecte poc sustentable. Volàtil i integrat al moment que ens toca viure, la resta comèdia. Del pare, em fot, com el pas del temps, el llibre del riure i de l'oblit, Kundera, haver-ne oblidat la veu i el riure, encara més. Als darrers temps no reia mai. Em passa el mateix, mal símptoma. Voldria viure altres temps. Ric poc, gairebé gens, somric i sempre amb sornegueria, per sobre del bé i del mal. No recordo el riure del pare i l'oblit no m'ofusca la memòria, com a la mare, encara. No rellegiré Kundera. No sé el per què, avui m'ha vingut al cap, senzillament.