La perfecció dels perfectes

Dissabte 29 de març 2014

No he estat perfeccionista per definició, però intento fer les coses de la millor manera que sé i donar el màxim, si no, no cal fer-les, les obvio. La perfecció no existeix, deu ser una mena d'estat d'ànim maligne. Em desagrada la transportació a uns paràmetres gairebé metafísics dinamitzats que et remeten a móns fets de pors i de temences obedients que no m'interessen gens. Metafísica d'estar per casa. Malalts de voler-ho fer tot bé i no avançar perquè no es fa massa res, no s'arrisca mai i no es fa ni es deixa fer. Opinió, em reitero, personal. Avui m'he trobat que algú, n'estic molt content i complagut, m'ha repassat sis o set entrades aïllades al blog escrites fa temps. M'ha sorprès i les he rellegit. Dues m'han agradat i una molt, l'entrada que potser m'agrada més de totes les que he fet, música de tardor, breu, curta, sentida i intensa ... les altres com aquell i una de molt dolenta digne de ser esborrada. Criteri personal discutible i subjectiu no criticable. Si fos perfeccionista, conscient que no hauria penjat ni una entrada. Por de fer el ridícul, de fer-ho malament. L'aventura del blog avortada abans de la naixença. Despullar-te, opinar, rondinar, criticar, mostrar ... sense massa contrastació ... és veritat ... tot des del dia a dia ... acte gairebé impúdic de vivesa a peu de vida. Difícil. L'objectiu assolit amb més o menys d'èxit. Gratificant. M'agrada. Un petit llibre de sensacions bones, dolentes, poc alegres i algunes de divertides no sotmeses a la perfecció dels perfeccionistes ... els que no solen fer res, els que sempre haurien fet i la suma d'accions és el res de res a profit propi. Impressió.