Alea iacta est

Dimecres 30 de juliol 2014

Alea iacta est. Poca cosa més a dir. Dos móns i moltes coses a reparar en el nostre. Que s'ho facin. Alea iacta est. Els clàssics van ser savis. Encara en mamem. En mamaria sempre d'aquesta mamella. Satisfet de com va anant tot i escriure de nou. La tasca diària. Una rutina, una volguda imposició i una disciplina. El meu moment, com ho solen ser les primeres hores del matí, treballi o no. Anar a la feina i em jugo la vida o la puc manllevar a qualsevol per les rotondes del Vic Sud, on la conducció és africana, xinesa o vés a saber de quin lloc del món no europeu. Conducció on no es respecten els stops, els passos de zebra, les prioritats i els ciclistes circulen sense llum i la majoria sense armilles reflectàries. Ningú es mata i mai passa res. Seria trist morir en una nit d'estiu de lluna plena o en una d'hivern gelant. T'hi acostumes i em doldria molt fer mal a algú en una hora de gent llevada per la necessitat i que formen part del treball digne i sofert que, a voltes, no arriba ni per a sortir de la pobresa i que no els priva que vagin a parar a mans de la misericòrdia oferta per una mena de social demòcrates cristians de pela amb cinc. Una colla que ara se'ls hi ha acudit, sembla un acudit, voler regenerar la política des de la suite del Palace i potser, potser, voler dignificar un treball, el seu, que, vés saber, podria ser que no hagi estat mai a l'alçada de la dignitat d'aquests que hi van amb un esclop i una espardenya, amb cotxes, motos i bicicletes que se'ls hi desmuntaran a mig camí i, si fan tard a la feina, se'ls hi descomptarà l'estona perduda del sou..