Els mateixos quartets

Dilluns 28 de juliol 2014

No para de ploure i som estiu. Plou i escolto els mateixos quartets de Beethoven. No deixo de pensar amb en Pujol. La feblesa dels humans, el patiment que ha pogut comportar l'ocultament de saber que s'estava fent quelcom de mal fet i el mal viure que comportarà tot l'afer en tots els àmbits de la seva vida. M'emprenya la manera com ho han fet sortir. Són uns miserables. Gent dolenta. Pel seu imaginari, ara era el moment i tocava. Pel meu, creu i ratlla eternament pels que ho han tret a la llum d'aquesta manera tan malèvolament barroera. En Pujol me'l sento dels meus, els altres no. No els vull ni veure. El preu del desacatament del servilisme i veure com la justícia passarà a ser eficient tot d'una. Ufanosos. Solo pensar que no es pot ser ric i pensar com un pobre com tampoc es pot ser pobre i pensar com un ric. No lliga. Disgustat tot i sabent com respira el país. Indignació, acceptació poc acceptada i relativa compassió. Sempre escudats en la dinàmica del rampinyar, del defraudar, del no ser mai clar perquè tothom ho fa i perquè tothom ho és, de poc clar, vull dir. Realitat que s'ha d'acceptar per si mai ens en volem sortir. Les coses no es fan com s'ha fet fins ara i més quan es volen assolir nivells de societat pròspera i avançada. L'errada sabuda del pare polític. Dol, però el món segueix endavant. Aprendre la lliçó, el que hagi de passar que passi i que callin els que no poden donar lliçons de cap mena pel simple fet de tenir suspeses més assignatures del compte per voler assolir els nivells d'aquesta societat pròspera i avançada que en parlava abans.