Ni públic, ni veu, ni aigua

Dijous 24 de juliol 2014

Sempre he sentit dir que en un debat, en una discussió, el primer que alça la veu, el primer que crida, perd el combat. En aquest país sempre anem al revés del món. No cridem mai. Sempre ens criden i ens amenacen. Perdem sempre callant, deixant-ho córrer i fent la nostra que ens va en contra. Certa lògica i penós. Consentim massa als que no ens deixen prosperar i ens escudem en la mala política del qui dia passa any empeny. Avui, ja ho vaig fer una altra vegada, he canviat d'emissora pel simple fet de no voler escoltar una entrevista indesitjable. La Camacho. N'hi ha hagut prou amb el recull de les notícies de les onze. Histèrica, mentidera, manipuladora, cridanera i amenaçadora. Em demano què pot arribar a entendre i gesticular la filla d'un comandament de la guardia civil. Els únics recursos que ha conegut i els fa servir. Començaria a seria hora, no ens caldria demostrar tanta condescendència amb aquesta mena de gent. Ens queixem massa com són, els deixem parlar i ens molesta que ens vulguin fer creure que els que anem errats i els intolerants som nosaltres i ells unes ànimes de candi que vetllen pel nostre benestar. Seria bo que la seva queixa deixi de ser un engany i entri en el terreny de la veritat desemmascarada. Que es queixin amb tota la raó del món. Ho voldria de debò. Ni públic, ni veu, ni aigua. Seria lògic i raonable. Poc democràtic? Cap remordiment. No em deixen decidir. No em donen cap argumentació. Amenaçar i cridòria.