Siegfried

Divendres 25 de juliol 2016

Fragments de l'anell del Nibelung. Un dels remarcables: Siegfried rescata a Brünnhilde del cercle de foc. Duet, no pas massa d'amor, contradictori, dos móns: el salvatge i la deessa rebel. Com un àngel caigut, una mena de dimoni cristià d'aparença bàrbara i pagana. La que ha desautoritzat el pare. El déu suprem. Wotan. Càstig. Siegfried, el personatge més intens de l'imaginari wagnerià i del context de la cultura germànica. L'alemany. El que no té por. El bon salvatge, el pur, l'ari, el no contaminat, però salvatge cap i a la fi. No em serveix. Com a molt com a referent tetratològic, poca cosa més. Cap mena de cultivatització. De què serveix ser cultivat? No et fa ser pas ni més bo ni més feliç. Tampoc em val l'estupidesa. Estic escrivint l'esborrany en un banc d'un parc de Manlleu. Agradós. Espero a la Cristina. Nietzche, Wagner i apropiació indeguda del superhome. No és veritat. No és raonable. Abús de filosofia per arribar a l'energumen: al Siegfried, que poc té a veure amb el bon home rousseaunià, aquest un estúpid d'una altra mena. M'enutja aquest Siegfried usat pel nazisme i pels ismes mancats de l'isme que relativament més em pot importar: el cosmopolitisme. Visió d'inútil temeritat que només va servir per péixer carnassa a les panzer divisionen. Ara, en perspectiva, satisfacció dels pretensiosament instruïts i poc fets a la brega, no pas com els siegfrieds, els de la lluita diària i, el més amoïnador, potser, pels snobs creguts d'entendre Nietzche i Wagner. Imaginar i creure. Una mena de fe. Per molts anys. Em toca l'aire. Una hectàrea quadrada de gespa al meu voltant. M'agrada el color verd. Verd i marró amb totes les seves tonalitats.