Borden els gossos

Divendres 18 de juliol 2014

Malèfica coincidència. Treballar quatre o cinc dissabtes l'any i sempre coincidir amb algun sopar a Barcelona aquell mateix vespre. Sempre. Torna a passar. No em molesta. Només incidir amb la coincidència. Agafar-s'ho bé i sense enuig, encara que a voltes sembla que estigui globalment irritat, emprenyat, rabiós, frustrat, amargat ... Crític amb tot i amb mi mateix. Demà treballaré i aniré a sopar a Barcelona, amb la mateixa gent de cada any i diré la meva i, potser, alguna de més que no gosaran dir els altres. No. Com sempre. Avui parlaven de les píndoles de la felicitat, no sé qui era, algun il·luminat de solucions màgiques. Conscient que no ho hauria de dir i no sóc ningú, ningú, per a jutjar res ni als altres. Tot és opinable i contrastable. Creure és diferent. Quan escolto gent d'aquesta mena, em ressorgeix una mena d'instint irònic pervers i personal que em comporta a estar al lloc a on no hauria d'estar: més enllà del bé i del mal, el lloc que correspondria a les divinitats inexistents i imaginades, cregudes per fe o per comoditat. No  pretenc ser res de tot això. Felicitat. Fórmula. Sentit comú i lògica amb la inconsciència del que et toca viure sense donar pota al desenvolupament de la consciència i obrar una mena de precipitació que poc hi té a veure, amb què? Borden els gossos de la Montse, histèrics i molests i em manlleven compassos de la incompleta de Schubert. Què hi farem? Torno a escriure amb música de la Gréco. Bateroles d'estiu, de tardor, d'hivern, de primavera ... bateroles.