El país simpàtic i acollidor

Dissabte 26 de juliol 2014

Dance me to the end of love. Significatiu. Eleccions al palau de la música catalana, catalana. Poca claredat, com els seus números, inadjectivables, els d'abans i tèrbols els d'ara. En aquest país simpàtic i acollidor costa molt públicament dir les coses pel seu nom i tot es diu, amb mala llet i mal dit, en l'àmbit privat. Mariona Carulla? No sabria què dir. Es va dir que la seva família, industrials, havien evadit uns tres milions d'euros en un paradís fiscal. Sortia a la premsa. La tendenciosa en feia esment, esment. Ho sé, i què? De fer números no en sé massa. Me'n sortia com en Met de Ribes amb les matemàtiques, però, fent un capmàs, em surt que es podrien pagar unes cent trenta residències per a gent gran cada any. No només cantant cants de la senyera i els segadors es fa país, no pas i no pas. El país és quelcom més i aquest no és pas el que jo vull. Una Espanya bis. Una mierda pinchá en un palo. Se'n fotien del pare a la cara i li deien que era un ximple quan feia la declaració de renda, llavors pocs la feien, o estafaven tant com podien. Fa trenta-quatre anys. Era ximple. No. Anava a contracorrent. Era un home que no ho feia i no ho va fer tot bé, com tothom. Avui al Vilaweb, en Partal, parlant que la confessió d'en Pujol ha fet mal al país. No, no ho crec. Estem curats d'espants. Tampoc cal fer llenya de l'arbre caigut. Ara no toca. I surt ara, sospitós. Curats d'espants. Tot amagat. Cultura de botiguers fariseus. Al taulell una realitat i a la rebotiga el món a l'inrevés. País dual i bipolar. Simpàtic i no pas sinistre, com a molt poruc al llindar de la covardia. El país és el que és: simpàtic i acollidor. Tots ho sabíem, sempre d'amagat, el que passa sempre. Amables, cristians de conveniència i imaginar-nos que volem ser una Holanda, una Dinamarca o una Suècia i tot es mou en la cosa nostra feta de rialles, de bon rotllo, de valors volguts i d'anar a la nostra, a la cosa, a la cosa nostra reiterativa simpàtica i acollida.