Sense escoltar res.

Dijous 17 de juliol 2014

Senzillament les sis de la tarda.. Fa poc que he arribat de treballar. Dinar i ara escric l'esborrany assegut al sofà sense escoltar res. Estimulat de bon matí a base d'excitants d'existències: cafès. El darrer a les nou. S'acosten vacances i em demano si en tinc ganes. Sí, en tinc. Ho desitjo amb alegria? La veritat és que no seria l'expressió més adient per definir-ho. Ara mateix escolto cançons de Julliette Gréco. Música francesa. Poesia cantada. Descansar? Ja ho faig els caps de setmana i a les tardes quan torno d'existir i intento viure el que resta d'una vida esgotada de treballar, semblant a la resilent dels pares i la majoria dels seus germans i germanes. Ja no hi són. Vendre's temps, gastant existència per voler comprar vida. Un mal negoci. Els cabals obtinguts els va valer pagar-ne el preu d'una vida massa curta. Potser els hi va valdre la pena, ells s'ho hauran sabut i s'ho han emportat allà on es viu l'eternitat. Hipòtesi, la meva, la de cadascú i intentar arribar de la millor manera al dia dos d'agost sense projecte, mancat d'aquesta mena de xispa que fa viure, que il·lusiona i que mata l'existència esgotadora del dia a dia no volgut del tot. Què bona la Gréco! Comme un enfant puni. Calor. Inici del festival de Cantonigrós a Vic, a l'Atlàntida. Glamour i cap encant. Totes les autoritats palplantades a la porta. El de l'Esquirol com mig arraconat i gent a primera fila que no entenc que coi i foten. Figurar. La mona. El pastifa. Critico i hi vaig. Ni pastifa ni res, melòman sense figurar ni amb cap ganes de sortir fotografiat ni de quedar bé. Desagradablement institucional i discursiu. Calorassa. Cap núbol al cel i la gespa del davant del teatre esplendorosa i d'un verd intens. Les flors renovades, ho semblen. 

Comentaris