Melancòlic i alegre, curiós

Dimecres 2 de juliol 2014

Melancòlic. Avui els pares haurien fet vuitanta quatre anys. Ja no hi són. Encara em sembla impossible. Van néixer al mateix any i al mateix dia. De la lleva del trenta. La primera generació que va anar a escola. El Franco els hi va fotre l'educació en orris. N'eren ressentits. No era pas només el Franco, no pas, més d'altres, més. Eren guapos. La mare bella. El pare com una mena d'actor de Hollywood. La moda. Elegants. A can Ventura, a Vic. Jo ja havia nascut. La iaia Gracieta em deuria canviar els bolquers. M'agradaria que els pares, a hores d'ara, hi fossin. La realitat i la vida, la que és. Poca resignació i massa resignada. He penjat una fotografia. No hauria calgut, però em venia de gust. Penjada al Facebock. L'Agustí, el cosí de Lleida. Retrata el dia del casament dels seus pares. Viure d'absències i de records, lògics, sentits i, per què no?, estimats. El pare absent, el del cosí, des dels seus quatre anys, viscut des del no record, idealitzat i tot envoltat de moltes, masses, ombres. Eren guapos i elegants també, els seus i els meus. Formaven part d'una època, d'un moment històric, del seu, el que els va tocar viure amb plenitud, sense haver-lo triat i sense fer-ne gaires escarafalls ... la vida ... la que em van donar i la que ens van donar. Melancòlic i alegre, sí, alegre. Melancòlic i alegre, curiós.