Cagadubtes

Diumenge 10 d'agost 2014

Em solo sentir transportat a èpoques agermanades que no m'agraden. Èpoques particularment associades a cançons de lletres insofribles dels equirols, de la Joan Baez o de Simon and Garfunkel. Una filosofia i una visió de la vida i del món que no puc arribar a suportar. Ahir a Plaça, alçar una pancarta de reclam al Cameron perquè ens deixi votar.  Hi vaig ser. Fredament, no és el meu estil i no sé pas s'hi ho faria. Al Cameron i als seus, se'ls en fot si alcem pancartes a toc de gralles fent ballar gegants i aixecant torres castelleres. Folklore i reminiscències de sons de germanor. No hi crec. Amant de la contundència amb la sapiència de que les nostres forces són minses i les dels altres molt superiors, molt més del que ens pensem. No em cal tanta ballaruga. No ho faria. Partidari d'altres accions sense saber ben bé quines. Només opinar a hores d'ara amb la consciència de que es caguen masses dubtes. No cal demanar massa, només cal escoltar els comentaris del carrer, dels convençuts fins i tot, i adonar-te com respira la gent. Delegar al consell per a la transició nacional l'afer, el consell del pas a pas retardant, de la prudència extrema, el que, segons el meu entendre, fa cagar dubtes i l'abandera la figura del cagadubtes gros, el que no ho deu voler semblar, però, el que és pitjor, ho aparenta. I, malgrat tot, s'hi arribarà. No en dubto.