Què s'ha cregut

Dimarts 5 d'agost 2014

No he estat mai allò que se'n diu un mascle. El pare tampoc ho era. Tampoc he estat homòfob. El pare en tenia rampells massa rampelluts i no m'agradaven. Una educació molt particular dintre l'especialitat de la història i del context que li va tocar viure. Em costa tolerar, de fet no ho tolero, haver de conviure i conversar amb aquesta mena d'homes, que lluny de mostrar misògina, veuen i voldrien tractar a les dones com a un objecte i no voler veure més enllà d'un forat a on buidar-se i grapejar-les sense cap mena de condícia. Homes que no s'adonen, a molts els hi passa, que estan lligats a dones que són encara més masclistes del que en poden arribar ser ells. No comparteixo res dels que glateixen fora i no volen que els altres glateixin amb les que tenen a ca seva. Depreciable. Innecessitat de glatir. Sols observar, acontentar la vista i compartir quotidianitat. Poca cosa més fàcil hi deu haver. Avui al cafè, una cambrera nova o era pel simple fet que no hi havia en Joan. Una rossa més enllà de la quarantena, com moltes. Els homes, sol ser un bar d'homes sempre sols, la miraven i molts la despullaven plens de somnis fàcil de saber de quina mena. Patètiques mirades. Silencis poc habituals i menys cridòria. Ulls, com en una partida de tennis, que resseguien el recorregut de la dona barra amunt barra avall. Patètic. Poc somrient. Incomoditat dissimulada i amabilitat forçada. Comentaris, alguns, forces, masses, obscens. Si fos la  teva filla o la dona, demano a un, no ho he pogut evitar: què? Una hòstia. Què s'ha cregut. Masclisme i merèixer una patada enmig del lloc que no sona però que fa mal, i molt que en fa.