Diari

Dimecres 20 d'agost 2014

Dia de diari. Un d'aquells dies que no caldria escriure res i ho faig per compromís personal. Tornar a començar. Nous propòsits d'aquells dels no es solen assolir mai. Tancar el breu parèntesi de les vacances, unes de les més casolanes de la meva vida. Sortir sí, fer coses també, però petites. Avui a reemprendre la feina. En tenia certes ganes. Necessitat de tornar a agafar hàbits i de potenciar el masoquisme del cansament dels dijous i dels divendres. Em venç la necessitat de sentir-me útil, de poder sortir de casa i de veure gent, encara que sempre sigui la mateixa. Una obvietat. Una petitesa que conforta. Tornar a estar al món. Torno a escoltar debats, notícies i música clàssica a la ràdio. Adonar-te que tot es mou, que tot canvia sense canviar, el que et fa semblar que tot es mogui a ritme de vals, tres per quatre infinit, l'etern retorn, que ens han fet creure que érem feliços i els millors, quan en realitat no passàvem de ser el que érem, humans febles i que ara també ens estan fent pensar que formàrem part de la història. Des del dia que vàrem néixer en formem. Qüestió de participació i de consciència del voler aconseguir en aquest món particularment universal a on hi hem de conviure plegats, a patacades, amb roncs i rialles forçades per a no plorar, encara que a vegades es xiscli d'entusiasme i els somnis hi tinguin un paper molt rellevant. El meu diari d'un dia insípidament apassionant.