Els líders lamentables.

Dilluns 25 d'agost 2014

Una comunista rebotada i reciclada, filla i hereva d'aquell comunisme iconoclasta i absurd per voler ser més autèntic del que va dissenyar teòricament Marx i Engels i va destrossar el boig de l'Estalin; i un que fa us d'un expedient acadèmic molt, però que molt, inferior al meu. Sempre he estat un notàble permanent i ell de suficient no va en passar mai massa. Els líders lamentables que no em volen deixar votar ni decidir el que voldria arribar a ser, encara que, de cor, ja en sóc, però no, no en sóc del tot. No tinc cap marc legal, cap, no em vul enganyar, que em deixi ser el que vull ser. Em dec explicar. D'aquesta gent en diuen líders. M'entristeix més que emprenyar-me. El poder dels adjectius. Solució poc agradosa de tieta xaruga: és el que hi ha. No em serveix. Sempre ha estat així? Idealitzats. Els més allunyats que recordo: De Gaulle, Churchil, Adenauer, Ben Gurion d'oïda ... Kennedy, Golda Meir, Mandela, coneguts ... altres ... Mitterrand, Nixon, Giscard, Thatcher, Gonzàlez, Pujol ... i a casa es parlava més d'Azaña i de l'Alcalá-Zamora que del president Macià o en Companys, curiós ... la història ens els situarà on els pertoqui. Em fa pensar si tot plegat no és conseqüència de la credulitat de gent antiga combregadora nascuda en una ignorància mancada de llibres i amb la bena als ulls de la veneració dels que sabien, tampoc costava gaire, més de lletra i de parlar. La pega està, i no sé si la cosa va per aquí, és que aquells líders antics en sabien més, de lletra i de parlar del que en sabia el poble. No sé si ara es dóna el cas. Aquests dos, un almenys, ni de lletra ni de parlar. De lletra en dec saber bastant més jo i de parlar, encara que quequegi, trenta mil voltes. Lamentables un i altra.