Home d'aigua

Dijous 7 d'agost 2014

Dia de Sant Albert. El dia que es van casar els pares. Avui faria cinquanta quatre anys. Festes del carrer de Manlleu i del carrer de Gurb. Antics ravals de Vic, ara al centre. Les del carrer de Gurb encara es celebren. Aquest matí xocolatada i trencar l'olla per la canalla. Em pensava que no ja no es feien aquestes coses. Casual. Anar a la biblioteca a cercar un llibre que encara no tenen. Sucar un melindro en un got de xocolata espessa a la taula dels Serra, els pares de l'amic absent fa masses anys i una bona estona a mig camí entre la satisfacció i un enyor massa, massa, profund que mai he arribat a saber si s'entén massa. Somethin stupid. 

M'he estalviat anar a la piscina. Demà em tornarà a tocar. M'estimo més anar a treballar, la veritat. Evidentment no sóc un home d'aigua. La necessària per dutxar-me i no fer pudor. Del terrós i del terrós endins sense ser de secà. Nascut enmig de la humitat i de les bones pluges no torrencials i allunyat de les rierades devastadores. Fill d'aquella pluja que sol penetrar i satisfà a poc a poc, com el sentiment poc estrident d'amor al país i a una terra que, per més grata o ingrata que pugui ser, saps que és la teva. L'aigua com a rec, com a vida, però sense intimar i sense desafiar-la ni en la juguesca ni en la seva plàcida mullena. Element massa traïdor, massa poc compacte, sabent que no és sòlida com la terra a vegades esberlada per capricis de la natura. De lluny, l'aigua, ni ella ni jo i, com a molt, sortida d'una mànega, d'una dutxa i que no em domina, que la pugui dominar sense poder. Que toqui de peus a terra, del terrós. Com sóc, malgrat em captivi el seu blau encisador, com el verd de la natura, massa grandiós, lluny de la meva mà, massa allunyat.