Donar per suposat

Dijous 28 d'agost 2014

Atabalador. Una mala tàctica. A la feina em sol passar i a la vida també. S'acosta Sant Ramon. No saber dir que no i estar sempre ofert, el que solia estar quan encara conservava la il·lusió de moltes coses que, ara, és cert, he perdut gairebé del tot M'ofereixo, o m'oferia, perquè volia o pel simple fet que no m'he sabut imposar mai massa. Llavors quedes encolomat. Res a veure amb Sant Ramon. No hi ha opció de rebel·lia i tot es dóna per suposat. Acció i actuació particular mancades, més que d'intel·ligència, d'intuïció o de malícia egoista, no ho sé, però sí que és fàcil adonar-se que sempre n'hi solen haver que no se'ls hi encoloma mai res. D'aquests en dic llestos, exempts de responsabilitats, ufanosos d'exigències i propensos a criticar les coses mal fetes dels altres, quan no s'han arremangat les mànigues i el nivell de col·laboració, essent generós, és escàs. Tots els drets, cap deure i no pas pensar en les obligacions, en les seves i sí amb les dels altres. Avui a la feina, aturar els peus a un company. He dit que no, que no m'anava bé, que no podia, el que sempre sol fer ell amb mi i amb tothom. N'estic íntimament satisfet, per això ho escric. M'encolomava el control d'unes partides. No forma part de la meva part de responsabilitat, la meva és prèvia, assumida i signada. Els protocols no em marquen cap més tasca i la nòmina no m'hi fa arribar. Explícit. No és vàlid, que per haver-ho fet un dia, per cortesia, per ajuda o per companyonia, creure's amb el dret de la dispensa del corresponent i la responsabilitat eterna del que ha correspost desinteressada i accidentalment una vegada. Molesta. Cap mena de discussió. Sols no deixar-se prendre el pèl i disculpa expressada i no sentida per a no desatendre les meves tasques, les protocolàries i les que em venen contabilitzades a la nòmina. 

Comentaris