Mai he après a ballar

Dissabte 16 d'agost 2014

Incoherent cosmopolitisme i obviar, rebutjar sense massa raonament, les coses més bàsiques de la vida. Mai he après a ballar i a coordinar un simple pas de ball, com tampoc a seguir un ritme amb una mica d'habilitat. Els pares eren balladors. El pare més que la mare i la mare més sardanista que el pare. Jo, ni una cosa ni una altra. Considerar-ho un món massa clos i no pas frívol, no pas, més aviat de mena anacrònica i passada de moda. Emportat pels llibres i per altres volades massa consistentment poc consistents. Ahir, avui i demà de turisme per la comarca de les Garrigues. Dormir a Arbeca i festa major. Molta animació. Viscuda. Autèntic. La Berta considera que m'hi avindria, encara que jo ho rebutgi d'entrada. He parlat amb força gent desconeguda. Saber coses ignotes dels costums del poble i d'algun per què a primera vista inútil. Amabilitat. Com arreu, del què menys t'esperes, el que més et sol agradar. D'un poble, d'Arbeca, que n'esperava quatre cases mal arrenglerades i ha estat gent als carrers, festa, dels de sempre, dels nouvinguts i dels que retornen per les festes. Ball a les escoles del castell. Els temes de sempre: passos dobles, foxtrots, valsos i les cançons romàntiques de tota la vida i adonar-te que la gent les balla al ritme que toca, sense escarafalls, com un afer natural, el que em seria impossible sense semblar una mena d'ós bru arítmic del Pirineu o de vés a saber on, i tot, per a no haver-ne volgut aprendre i amagar-me en les pàgines dels llibres.