Resona

Diumenge 17 d'agost 2014

Sóc dels que em quedaria més d'un dia als llocs a on vaig i sempre retornaria a Vic, a casa, per més antipàtica que hi puguin ser la gent que hi viu. A les Garrigues, tothom sol ser molt amable d'entrada, contrast, i de quina manera, amb l'aspre paisatge i el secà que els envolta ... el segon contacte ja no el sé. Als cafès i als restaurants, em temo, que l'amabilitat la cobren a preu de foraster ... només m'ho temo. Escric, dissabte, des de l'església de Sant Jaume d'Arbeca, no pas de les millors que he vist. Per dins cap valor i per fora, neoclàssica, gran i austera. Escolto una viola de mà i una soprano interpretant peces del Renaixement català, castellà i italià. La bancada plena. Ho fan bé. Em passa el que em passa sempre quan viatjo, no ser del lloc i no poder-me desempallegar, crec que ningú pot, dels seus orígens. Foraster. Sentir una mena de tristor innòcua i innocent del suposar que potser no hi tornaràs mai més i, si hi tornes, el lloc, tu mateix i les circumstàncies en seran unes altres. Aprofitar el moment i no sóc dels del carpe diem enganyós i capficant dels que desconnecten o es reinventen. No ho suporto. El que et ve, el que et trobes, ho entomes, t'agrada o no t'agrada, ho vius, ho recordes i intentes que et quedi registrat en algun lloc remot de la memòria i no cal cercar cinc peus al gat. La soprano refila una tonada castellana. Sembla una cançó amorosa ben cantada, llàstima de la sonoritat. Resona.