No sóc solidari

Dissabte 9 d'agost 2014

Llegir que Catalunya encapçala l'estalvi de l'aprimament de l'administració de tot l'estat espanyol, em fa adonar que no vull ser i no sóc solidari i, si en sóc, en sóc perquè no em queda cap més remei. M'emprenyen els que manen aquí. No deuen tenir massa clar el concepte d'estat del benestar i si massa l'estat del seu benestar. Com allò d'un home de collons o un collons d'home, les mateixes paraules i un significat molt diferent. Riquesa del llenguatge. Reduir despeses i, també, ingressos generats, deficitaris, diuen, pels organismes clausurats. Sobre dimensionat. Dotze mil vuit-cents tres llocs de treball perduts. Privatització o eliminació directa. Un trenta-tres coma tres per cent d'organismes suprimits. Possiblement necessari. Més papistes que el Papa i més imbècils o empeltats d'interessos ocults i no arribem a néixer. A Extremadura només s'han perdut trenta set llocs de treball i a Andalucía força lluny del mil·lenni. Significatiu. Ens ho hauríem de fer mirar. Més seriós del que ens podem arribat a pensar. No sóc solidari i intento ser menys idiota del que em voldrien fer ser. No em barallaré per un cèntim d'euro ni per l'euro mal comptat que porto a la butxaca, el que fan bona part dels catalans i m'emprenyo pels mil set-cents seixanta tres que em rampinen cada any i és el que no solen fer gaires catalans, els euros que mai tornen. Administrar recursos públics? D'acord. Els servidors que serveixin. De qui són les responsabilitats? Qui mana? Com? De quina manera?