Fontades

Dimarts 12 d'agost 2014

Hi ha un llibre que m'agradaria que existís i tinc els meus dubtes que existeixi. El cercaré i, si no s'ha fet, seria bo moure'm pel patronat d'estudis ausonencs. Solo llegir les cròniques del Permanyer a la Vanguardia, el cronista de Barcelona. M'hi aturo, les llegeixo i m'hi recreo, com faig ara amb les del Gaziel, les de la primera guerra mundial. Cròniques de la petita història, la de les impressions i de les petites vivències. Ausona. Setmanari de Vic. Del Vic antic. Desaparegut. Josep Maria Solà i Sala, cronista de la ciutat dels Sants, dels seus carrers, de la seva gent i d'una gent molt concreta, d'una manera de veure el món i la vida que, de moltes coses n'hauríem d'aprendre, segur, i altres les hauríem d'obviar, segur. En Permanyer, fa temps, parlava de les fontades dels obrers i dels menestrals de Sant Andreu, de Sant Martí i de la Sagrera. abans de la guerra els diumenges i els dies feines de primavera i estiu. Llavors, temps enllà, ja no ho sé. Com les arrossades de la colla dels pares. Una mena de manera de fer. Catalana. obrera, inconscientment republicana. Tot idealitzat. El pic-nic francès. Diumenge dinar a la mare de la font de Camprodon. Incòmode, cert. Ser més d'estovalles, de tovalló, de forquilla, de ganivet i de plat fondo servit. Envoltat de gent avesada i de verdor. Una font i tenir la sensació de viure, no pas de formar-ne part, una altra història, del que se'n sol dir una fontada com abans, com les que he llegit i em puc arribar a imaginar, sense saber si les d'ara són aquelles o les que han estat sempre.