Cròniques del Gaziel

Divendres 15 d'agost 2014

Mare de Déu d'agost. Festes Majors. Cròniques del Gaziel a la Vanguardia, les que solo seguir. N'he guardat algunes. La que més m'ha interessat. Una de les que ja havia llegit abans. Publicada el tres d'agost. El bateig de foc. El dia més apropat al front, a primera línia. Sentir els obusos espetegar i veure cossos d'alemanys esquarterats per la metralla. Veure, apuntar i marxar. Espantadissa i exasperació. Tornar a ciutat, a la rereguarda. Èpica poc èpica. Un tastet. La guerra, totes, les del catorze no se n'escapa, exaltació de tronats patriotismes inherents a la condició humana, orientats a enriquir als que guanyen i a refer als perdedors, mentre s'ha fet neteja de població excedent. Cru. La resta: el valor, la lluita, l'exaltació, l'honor ... explicacions i justificacions, més que fades, malèvoles. Conflicte no exempt d'una certa visió romàntica, segur, i més per una generació, com la meva, on el militarisme, encara que no ens agradi admetre-ho, ha tingut una certa rellevància. De tota crisi, de tota guerra, de tota desfeta, la del catorze, la que ens pertoca parlar, en surt quelcom nou i s'ensorra un altre. Pèrdua del món decimonònic, el que va ser fill encantat i aturat de la revolució francesa, un món que va restar adormit i somort fins que va petar de cop, de la manera pitjor i més violenta. Renaixement, amb més o menys fortuna, dels drets republicans i dels revolucionaris, embrions. El petit gran pas endavant de les dones i del món obrer. Treball femení a les fàbriques d'armes per a substituir als soldats que es mataven per res a les trinxeres de França, Anatòlia i Bèlgica. Valors, m'ho penso, que no es van assolir del tot. Sempre passa el mateix. En va caldre una altra de guerra, encara més mortífera i encara no n'hem après, encara no. La regressió sempre resulta ser una contravalor etern i perdurador.