A la taverna d'en Maiol

Dimecres 16 d'octubre 2013

A la taverna d'en Maiol hi ha hagut garrotades, deia la tonada. Aquí ni garrotades ni punyalades. Temps de tardor. Temps de recordar anècdotes. Difícil d'explicar. Suposo que per això escric. Estic anecdòtic. Dec semblar un vell repatani que explica batalletes de quan Déu nostre senyor corria pel món.  Diria que ho fet sempre. Disposo d'una tendència innata a les reiteracions, a repetir les coses moltes vegades, a fer-me pesat, i afegir-hi o treure'n continguts. Pot arribar a ser difícil saber com ha estat el relat originàriament. Una mena de joc dels disbarats. Deformació relativa de la realitat adaptable al moment i a la situació. Res de monòton i estable. El món seria molt avorrit, massa burgès, previsible i amb molt poca gresca, paraula que odio, no més enllà. Un cafè, regentat per xinesos, vora l'estació de busos de Vic. Un company senegalès que vaig portar en cotxe fins a Vic em va convidar a un cafè. Vaig acceptar. Em volia pagar benzina o el que valia el tren. Faltaria més. Un cafè m'està bé, però tampoc calia, el trajecte gairebé em venia de pas, només una mica de volta sense suposar cap mena d'esforç. Un altre company, l'endemà ja ho sabia, no li vaig pas dir, intrínseca i ignorantment immers en una problemàtica personal incapaç de capir el seu abast, demanant com és que vaig anar a aquell lloc. Argumentava que es trapitxea de tot sense definir què és el tot i es veu que hi han putes. Tothom ho diu. Si haig de ser sincer, només vaig ser capaç de veure gent normal i no més anormal del que sol voltar pel món: forces estudiants, els típics homes solitaris i altres set-ciències bevent cervesa a la barra i alguna parella més o menys enamorada. Tota la fauna existent al lloc. Normalitat absoluta. És obvi que dec ser massa ingenu o és que no m'adono massa de les coses i, segur, tinc la incapacitat de veure papus a on no n'hi han. Cap dona de les que hi havia se'm va oferir. Que se m'hagin ofert només m'ha passat una vegada. Va ser fora el mercat de Sant Antoni a Barcelona. La Cristina, l'Imma i la Mercè miraven roba a una parada que la Mercè coneixia i deia que la relació qualitat preu estava molt bé. Vaig anar a fer una cervesa en un bar del davant, era a finals de juliol i feia aquella calor empallegosa de Barcelona, i quan vaig sortir se m'acostà una dona gran i em diu: ¿vamos?, només se'm va ocórrer dir a on, i la resposta, obvia, no va ser altre: ¿donde va ser? a follar tonto. Sordidesa total. No sé veure més enllà de la realitat tangible i palpable enlloc, me n'adono, no em solen molestar ni molesto. La resta, em semblen llegendes urbanes i rumors de gent poc existencialment enfeinada.