El fill volgut

Dissabte 5 d'octubre 2013

Lectura, porto un centenar de pàgines, dels fills de la mitjanit de Salman Rushdie. D'ell no n'havia llegit res més que els versos satànics, fa molts anys, quan encara vivia al passeig. Llibre de molt enrenou per a poca cosa. Intransigència religiosa. La del llibre, la del sagrat. No la comparteixo, cap de les tres branques, quan es converteix en el que no s'ha de convertir, en dogma. Els fills de la mitjanit, bona novel.la, molta misèria, una societat que no entenc i que me'n sento molt allunyat. L'Àsia em cau molt lluny per algú català com jo que sóc administrativament espanyol i de caràcter llatí. Tampoc sóc dels que arribo a l'extrem del meu germà gran, el cosí Eudald, que troba llunyà tot el que va més enllà del midi francès i viu a la Xina. Ho diu en certa conya certa. Complicat tot plegat. Conèixer el món asiàtic, l'africà o l'americà no deixa de tenir un interès puntual i general, no va més enllà. No és el meu món i no sóc un home del Renaixement. A aquella època el saber era finit. Ara massa ampli. Cal especialitzar-se, no es dóna l'abast. Com a molt em puc permetre interès per a tot el que passa, ampliar estudis, continuar escrivint i atrevir-me a saltar fer una cosa més gran, no ho sé massa. Una novel.la curta o llarga potser. Una novel.la me la imagino com un fill, s'ha de concebre quan es vol i quan ho necessites, sense demanar-li permís i és probable que et retregui perquè l'has portat al món. El fill no t'ho demana. Sóc dels que penso que els escriptors, un dia, com els músics amb una peça reixida, fan la seva novel.la, la que els surt rodona, el fill volgut, la resta de l'obra, com la resta dels fills, també volguts i ja sobrevinguts, més quadrats.

Comentaris