La primera vegada

Dimarts 15 d'octubre 2013

Dia de memòria històrica. Molts anys que el van matar i sempre han volgut que ens n'oblidéssim. Un crim a un home que va ser escollit democràticament. Uns que no ho eren, i que encara no ho són, li van llevar malintencionadament la vida. Hi va haver còmplices. D'en Companys en vaig sentir a parlar molt tard enllà, no era ni massa petit ni massa gran. Fins llavors res de res, se'm va obviar una part de la història i me n'ensenyaven una altra. Sabia que hi va haver una guerra, que van caure bombes, que van matar a molta gent, que la gent va passar gana i que els que manaven feien parlar la gent amb castellà. Sabia això i poca cosa més. Cal insistir en la memòria. No ens ho posen fàcil i mira que ho seria. Avui mateix, el fill i nét de feixistes, i no precisament dels bons, si és que n'hi han, l'Aznar, amb arrogància, intolerància, intransigència i bel·ligerància fabricant independentistes cada vegada que vomita sons articulats. Home que no ajuda, només impulsa a la resistència i a la perduració del record com a reivindicació. En certa manera, resistir i perdurar, és el què van fer aquella gent, la veia molt gran, a ca la Pona, a cals avis, a Santa Eulàlia per Sant Martí, quan matàvem el porc i els vells parlaven d'aquella guerra, d'aquella República, d'en Macià i de l'eixelebrat d'en Companys que va matar en Franco i en parlaven al voltant de la parola mentre es coïen les botifarres i els bisbes ... tot es deia a la callada i amb temor que feien passar a glops de veterano. El pare m'hi deixava quedar, deuria creure que era bo que sabés de què parlaven. Ell no m'ho havia explicat mai. Temor o prudència. Recordo que feia fresca, malgrat l'escalfor del foc, i la iaia Gracieta m'embolcallava amb una manta de llana, segurament perquè mantingués el caliu i no em refredés. Ho recordo. Memòria. Caliu. Curiós.