Més enllà de la gesticulació

Divendres 18 d'octubre 2013

Es sol dir que en la política i en la diplomàcia tenen més incidència els gestos que les grans proclames. Ahir el president Mas, trencant motlles del què han estat sempre els catalans. Avui la Vanguardia española ho censura veladament; un peu a cada banda i sempre tendeciosa. Anguniós. Les normés són les que són i no es poden variar perquè sempre guanyin els mateixos. Emprenya. El Madrid de futbol guanyava sempre i al Barça li calien sobresforços innecessaris i genèticament ens conformàvem a les trampes d'una manera tan natural que feia feredat. Ja no cal. Lluitar d'igual a igual, molt bé i, quan no s'accepten les normes, rebuig i ja us ho fareu. M'honora veure la cadira buida. Gesticulació, teatre, comèdia? ... segur ... o no ... m'agrada ... cal marcar territori i començar-se a pixar a les cantonades i no cagar-se arreu, fa més respecte l'olor a pixum que la de merda. Ja no som víctimes, que ho siguin ells amb els seus planys i amb les seves realitats tergiversades de veure gegants allà on només hi han molins de vent. Aquesta vegada les normes eren clares. Em crec al president, és el meu. Fins ara massa paciència i ningú ens ha respectat perquè érem com els senyors del foment, molt ben educats, ben parlats, no aixecàvem mai la veu i els hi llepàvem el cul per a rebre quatre xavos. Tampoc cal cridar. Els que criden solen ser els castellans o els catalans educats a la castellana. No és cosa nostra.

Salvant les distàncies i els continguts, l'actitud d'ahir em fa rememorar el dia que el mariscal Petain va recapitular enfront els alemanys al quaranta quatre. La història l'ha jutjat com un traïdor. Jo no ho crec. La sagnia de la guerra i el patiment dels francesos era massa elevat per a continuar de la mateixa manera. El seu mal no va més enllà de no adonar-se, i d'això en va ser culpable, com els passa als castellans que manen ara, que els seus plantejaments, el seu estil de vida és caduc, passat de moda i els va portar al desastre. La mateixa nit, en De Gaulle, des de la BBC, reclamava resistència als francesos i la dignitat de ser-ne. Un gest. Anava més enllà de la gesticulació. Quatre anys més tard, al dia de l'alliberament de Paris, en De Gaulle i la divisió Leclerc, formada principalment per tropes vingudes de la resistència i per excombatents de l'exèrcit republicà espanyol, passaven per l'Arc de triomf i enfilaven els Camps Elisis. Teatralitat. En De Gaulle era francès i representava la França que volia ser lliure. Els aliats li havien tret les castanyes del foc a les platges de Normandia i la resistència les havia passat molt magres. Els aliats es van quedar a les portes de Paris esperant. Qüestió d'honor. El poble es va dedicar a esquilar les cabelleres dels col·laboracionistes  ... a en Duran no li caldria, però en veuríem a més d'un de pelat i no pas per alopècia. Apunt històric.

Comentaris