La Diagonal

Diumenge 27 d'octubre 2013

Avui m'he llevat com sempre i era una hora abans, les set del matí, les vuit d'ahir i, com sempre, la mateixa rutina dels diumenges, Catalunya Música, fer cafè, esmorzar i llegir, la darrera empenta al Proust. Totes les hores del dia pel davant i poques perspectives de fer res fora de la normalitat. Això deu ser allò que en diuen viure o el formar part de la majoria silenciosa. Deu ser el que deuen voler que siguem gent com en Lara Bosch, el que vaig poder mig escoltar divendres, crec que va ser, al matí de la Terribas. El bon home es lamentava, més aviat em sonava com una queixa, que molts el tracten, de males i de bones maneres, segons sigui la tipologia dels tractadors, d'espanyolista i de feixista per les postures tremendistes i apocalíptiques que adopta quan se li demana pel procés sobiranista català. La independència com a sinònim de desgràcia i de dissort, l'espanyolització prosperitat i oli en un llum. Ni una cosa ni una altra: la primera il.lusió, la segona la merda que tenim ara i mantenir els privilegis de la gent com ell, poca cosa més. Espanyolització tots sabem el gust que té i el remei pal·liatiu del xarop d'estopa no és grat per a la majoria dels paladars. Victimisme personal de pela en cinc, d'estar per casa, interessat i de fons mentider, irreal, perquè si no vols que et titllin del que sigui o et pengin un san Benito, no parlis com parlen els que estan etiquetats com a espanyolistes o com a feixistes si no en vols ser. Tots sabem d'on venim i qui som i els teus, i algú molt concret amb el rang d'alférez de complemento, van entrar per la Diagonal el vint-i-sis de gener del trenta nou; feien por, sensació de similar ideologia, això sí, ara, adaptada als temps, a les circumstàncies polítiques, socials i econòmiques, pòsit semblant, o no? o m'ho sembla? Paranoia personal de diumenge al matí mentre escolto a Bach a la ràdio. Música divina.