Què s'ha de perdonar?

Dilluns 14 d'octubre 2013

Que l'església catòlica hagi condemnat o no el franquisme se me'n fot bastant, la veritat. Queden retratats solets. Ho trobo fort, de la mateixa manera de com ho era quan Pius XII beneïa els tancs feixistes italians quan anaven a la guerra a matar demòcrates i comunistes. Penso que no cal beatificar a una colla de benaventurats, assassinats per uns exaltats d'idees tèrboles arran d'una situació social i política que bona culpa que s'arribés a aquella situació la va tenir la mateixa cúria eclesiàstica. Aquells pobres desgraciats que van pelar no sabien ni per on els hi venien les garrotades. Van ser-ne víctimes. Està bé que se'ls recordi i que se'ls reconegui, però ara no era el moment més adient. Caldria tenir clar que a les espanyes manen els hereus dels que ens van precipitar a la guerra perduda per tots. Les ferides no s'han tancat i encara supuren massa. Fins i tot, a gent com jo, que no som massa anticlericals, se'ns remouen les entranyes quan passen coses com les d'ahir, no m'agraden i no calen. Em fa angúnia escoltar l'arquebisbe de Tarragona culpant als anarquistes de no haver demanat perdó. Ells tampoc ho han fet implícitament i no em val que em digui que en Joan Pau II ho va fer. Els perdons no calen si no són sentits i actes com el d'ahir no conviden al perdó, més aviat conviden i emborratxen la rancúnia de molta gent que en van ser víctimes de l'altra banda. Tot qüestió de bàndols. Trist. Cal condemnar i poca cosa més, tampoc cal oblidar i sí recordar. Les bestieses de l'Angelo Amato, no s'haurien de dir, i si es pensen m'atreveixo a dir que bona salut mental no tenen. No es pot atribuir un tarannà diabòlic republicà persecutori per aniquilar l'església, massa pervers. Cal més simplicitat i rigor històric: van ser les dèries de quatre cabrons, d'un i altre bàndol, que, aquests majoritàriament, van salvar la pell i els que la van perdre van ser els quatre desgraciats beatificats ahir i els republicans entabanats. Uns van perdre la vida a la cuneta en temps de guerra i els altres a la tàpia del cementiri en temps de pau. Els grossos, quan els llamps queien de punta, uns a França i els altres a Burgos, i els empanats a palmar. Exaltats o no, sense massa perdó ni disculpa, els republicans amb el consentiment, recordem-ho, de l'església catòlica i del règim, afusellats i els beatificats sacrificats en nom de la llibertat, no sé quina. Em solo demanar, què s'ha de perdonar? No ho entenc massa.