C'est la vie

Divendres 11 d'octubre 2013

Quin estres això de marxar de cap de setmana i quina mandra em carda. No acabo d'entendre aquesta gent que ho hagin de fer sovint i en tinguin aquesta imperiosa necessitat. Una de dues, o és que no tenen gaires coses a fer a casa i no els cal descansar o és que van tan descansats que s'han de cansar d'alguna manera o altra. Si te'ls escoltes, diuen que desconnecten; encara ho entenc menys. Em donen la sensació, quan me'ls miro, que sempre portin un petard al cul i me'ls imagino sempre esperitats com dimonis sortits de l'infern. Gaire calmants no els hi veig, la veritat, més aviat semblen embolcallats per una mena d'histèria indefinible. Sempre corren, sempre enfeinats; fins i tot cansa sentir-los i encara més suportar-los. A estones insofrible. Me'n vaig a formar part d'aquesta mena de club de la desconnexió. Cap a la natura, a practicar vida sana. Silenci, xivarri més del que hom voldria, sense música, també cal, però no sempre. Dintre poca estona cotxe i cap a Sant Joan les Fonts, a la Garrotxa. Hi trobaré tota la família política. Demà el sant de la sogra. Gentada: els sogres, quatre germans de la Cristina amb els respectius i les respectives i deu nebots i nebodes. Cap de setmana sencer fins el diumenge. Ara molta mandra i molt estres. Em queixo i m'ho passaré bé. Trencaré amb la rutina, però em caldria més calma. No desconnectaré, mai ho faig. Els que ho diuen els trobo senzillament ximples i em penso que són els que menys ho fan, per això ho prediquen a cada moment, com els capellans que prediquen la misericòrdia i solen ser els menys misericordiosos. M'he llevat a les quatre, a la feina no han deixat de tocar-me els collons durant tot el dia. Estres, ara em caldria mirar la tele, qualsevol sèrie ridícula faria el fet i acte d'adormir-me al sofà. Descansar. Estic rebentat com ho solo estar cada divendres i si hem queixo, i ara ho estic fent, tingui o no tingui raó, tinc la que vull tenir, encara n'hi hauran que ho estaran més i, evidentment  més estressats, com també n'hi ha de més rics, de més pobres, de més tips i de més afamats ...  val més callar ... cridar serveix de poc ... emprenyar-se, com passa amb la beguda, se't fa el fetges gros ... no val la pena ... o sí? ... c'est la vie.