La mar nostra

Dilluns 21 d'octubre 2013

Dilluns i estic cansat, me'n sento, però estic refet i amb el cap fresc. És important. Ahir, amb la Cristina, vàrem anar a Sant Feliu de Guixols, a una hora escassa de casa. És un d'aquells pobles de mar que no hi havia estat mai fins aquest estiu. M'agrada el poble i m'agrada, cada dia més, la mar. M'estic cansant del terròs i de les boires. Em cal amplitud i em sobrarien les ventades. No es pot tenir tot, sense vent no hi hauria tanta llum, per això Vic és fosca i, fins fa pocs anys, feia aquella mena d'olor de sagristia ranciada, deu ser que tot va lligar. He decidit que em compraré una cadireta de platja petita, d'aquelles que van bé per llegir a la sorra. Ahir hi vaig llegir una bona estona, però a la tovallola és incòmode. Feia ventet i caloreta, temperatura agradable, el sol no era intens, més aviat donava la sensació d'estar un mica covat com l'arròs. Em vaig permetre una petita dosi d'esnobisme: a la sombra de las muchachas en flor de Proust, una edició d'Alianza que vaig comprar a Sevilla al vuitanta-dos. El món de Swann, d'Odette, de Cottard, dels Guermantes i de la inefable Francesca. Em sentia com a Combray o a Balbec, noms ficticis de la costa normanda que els associo amb els reals de Dinard i Cancale de la costa bretona. Segur, simple associació particular de llocs i d'ambients. Allò no és la mar nostra, res a veure amb la nostra costa, feta de placidesa, de llum, seductora i enganyosa, plena de llatins, de musulmans, de jueus i d'ortodoxes; aquell mar, l'oceà, no enganya. Ningú gosa plantar-li cara si no porta bones armes. A la nostra, tothom s'hi veu en cor, cert que gairebé sempre empès per la necessitat, perquè dóna la sensació que t'ha d'acollir ... és tan clara i tan lluminosa, que sol ser difícil dir-li que no quan et llama. Sensació de ports molts propers, de distàncies curtes, enganyoses, traïdores. Poca cosa a fer quan es torna salvatge i engoleix fills que no els ha quedat més remei que acceptar que no era la seva mar, la mar és de la mar i de ningú més, és capriciosa i tots a ballar la contradansa que marca. I encara hi ha qui diu que venen masses fills de terres llunyanes, se'ls en fot que la mar els escupi surant amb els ulls oberts o tancat i amb la panxa inflada; uns segur que no ens prendran la feina. Desgraciats. En conec algun que pensa més o menys així i hi parlo cada dia. Dec ser idiota.