Nét de l'existencialisme

Dissabte 26 d'octubre 2013

Aquesta generació, i em penso que es pot fer extensible a totes les que hi ha hagut i per haver, es lamentarà, no pel què hagin fet malament els dolents, si no pels que resten callats. Una sentència. Personal. Me la crec i el món continuarà girant i poca cosa canviarà. Els idiotes i els ignorants manen i voten sempre el mateix. Existencial. Em caldria un pastís al Flora i veure el món com és: tèrbol. Solo pensar que el que et fa mantenir viu i actiu, en parlava ahir mateix amb un company de feina, d'aquells que valen realment la pena, altres formen part de la massa dels idiotes, no està en fer més o menys coses, en sortir o en no sortir, asseure's en una terrassa d'un cafè o no i prendre el que sigui, viatjar molt o poc ... és molt relatiu i satisfà quan es fa. El que amoïna, decep i et fa perdre l'esperança i el sentit de l'existència, sol ser que cada vegada ho faràs menys o pel fet de sentir-te controlat per la psicosi de la temença, del què podrà passar ... i no tenir l'esperança de poder-ho fer quan et plagui i t'adones que l'horitzó més proper pot estar en deixar-ho de fer, caient en la insulsa, ja no de l'existència, vida. Millor no ser-ne conscient, si n'ets, pot més que desesperar, desanimar. 

No n'hi ha prou de viure una vida còmoda, amb totes les necessitats cobertes i sense gaires mals de cap més enllà dels que et porta la quotidianitat. Materialment no s'hauria d'aspirar a més. Tothom hauria de poder viure amb normalitat, massa gent no hi pot viure. Hi ha una cosa que se'n diu esperança i capacitat de poder fer coses i no calen diners per fer-les, activitats que surtin de l'habitual, de la rutina i que no et portin a una altra rutina encara pitjor, la dels caps de setmana iguals, és el que a voltes sol passar; si no es sap trencar o canviar, l'existència entra en un atzucac d'abaltiment considerable i sortir-ne sempre ha de poder estar a les teves mans i restar-hi no fuig del món de la covardia o del cansament,  de l'existencial vull dir.