Les tietes catalanes

Dimecres 30 d'octubre 2013

Lluny de considerar el què en penso de rifes, loteries i coses per l'estil, la desagradosa imatge que dóna el cap-gros de la grossa de cap d'any, em remet a aquella mena de tietes catalanes que són com mosques colloneres sempre enganxades a la merda i no se'n desfan mai. La seva virtut està en empastifar-ho tot. Sembla que no tinguin res més a fer. Emprenyar, no viure i no deixar viure. Fetes de pors, de veritats absolutes irreprotxables i de poca vida, molt poca. Tietes antigues, emperrucades totes igual amb aquella moda de tifa de vaca al cap, mig coixes, amb més mals dels que qualsevol esser viu pugui suportar i no s'acaben de morir mai. Enterradores de tots els marits i homes que se'ls hi posin pel davant. Tot el dia van atrafegades de no fotre res i amb presses per arribar a tot arreu i a enlloc abans que els altres. Tot ho fan perquè sempre s'ha fet així i es creu amb Déu perquè no fa cap mal. Solen arribar a les conferències i als concerts de franc, aquells que s'hi ha d'arribar d'hora, si no et pren el seient el primer que arriba; solen guardar tanda, curiosament a les primeres files, el seu territori, i, si arribes abans, et venen, amb una mena de veu mel·lífluament falsa, poc educada i hipòcrita, a demanar-te, gairebé exigir-te, si aquest jove  trempat i bon noi, no has obert boca i no et coneixen de res, les deixarà seure ... una vegada et foten, però quan t'han pres el pèl una vegada ... a la segona, després d'haver treballat deu o onze hores i vas a la conferència perquè et pot interessar o per acompanyar a la parella, els hi dius educadament que no, que estàs molt cansat i, el que realment penses, t'ho calles. S'emprenyen i les àrpies ja cerquen una altra presa i l'enreden. Sempre se'n surten. Llavors quan els ha passat l'astorament i la ràbia inicial per haver-les trencat la girada, quan estan aposentades, et solen tractar, mai de desconsiderat, de maleducat.