Velles tardes de diumenge

Dilluns 7 d'octubre 2013

Ahir a la tarda vaig començar a rellegit a l'ombra de les donzelles en flor de Marcel Proust. En tenia ganes i el vaig agafar de la prestatgeria. Estiuet a Vic. Al matí, tota la història passa el diumenge, a caminar fins a la Guixa amb la Cristina i vermut al Xaplin's amb la Berta també, a la vora del riu. Tarda de seure i d'escoltar Catalunya Música. La forza del destino de Verdi. Mentre faig l'esborrany, poso un compacte, l'òpera a la ràdio s'ha acabat, Pagliacci de Leoncavallo, canten en Domingo, la Stratas i en Pons. Bona versió de l'orquestra i els cors del teattro alla Scala. Res a veure amb el nostre Liceu, el d'abans de l'incendi era diferent, un motiu més per voler la independència. Record de velles tardes de diumenge. Tardes de quan vivia al Passeig, al centre. Van ser tardes de temps feliços, de molta vida, de sopars, de concerts, de viatges, de veure créixer la Berta, una bona nena, d'anar a Calella de Palafrugell, de passejades i converses amb en Joan, l'amic absent, fins a Llafranc, de fugides a Llança, a can Carbonell, dels dissabtes al migdia a l'snack ... tardes de diumenge agres, inútilment molt agres. Incapacitat d'afrontar el dilluns. Ara és diferent. Més serenitat, no tanta activitat, més maduresa, la feina m'agrada, i molt; llavors no la suportava i em sentia desvalorat; el retorn a escriure i a l'esport assenyat ... llavors ni esport ni escriptura ... això sí, molta música, fins i tot més que ara. No suportava la feina, vivia molt bé fora d'ella i no era massa conscient que em feia agre l'existència. No vaig ser capaç de fugir-ne mai i cercar res millor, massa acomodat o visió massa poruga del subsistir. No calen retrets i, a hores, me'ls faig i no calen. Tinc molt més del que necessito i he entrat en una altra etapa de la vida, en sóc conscient. El problema etern de l'evolució a solventar. Velles tardes de diumenge, aquelles com les d'ahir, al meu racó, al meu espai, diferent del que era abans, però el meu, fent el mateix, llegint i escoltant òpera, la meva passió, amb l'afegitó que estic escrivint i escoltant els pallassos pel simple fet de que no juga el Barça, sinó, estaria mirant-lo a cals Bardolets, aquelles èpoques anava al Casino amb en Miquel, l'altre amic absent. Ho sento, ho he esgarrat.