Visites obligades

Dijous 3 d'octubre 2013

Quan acostumo a arribar a un poble desconegut, les dues primeres coses que faig és anar a visitar l'església i el cafè. També ho faig als barris de Barcelona i sempre descobreixo perles que mai hauria imaginat. L'ordre de visita sol ser indiferent i va com va. A les ciutats sol ser més complicat, als pobles i als barris és diferent, el que es pot perdre de cosmopolitisme es guanya en humanisme. Tinc la sensació que un excés de cosmopolitisme sol comportar una certa manca d'humanisme lligat a la terra i al país i massa humanisme t'empetiteix la concepció global del món. Cal trobar el punt mig aristotèlic. La valoració a criteri personal. Normalment les esglésies determinen el grau de prosperitat i l'evolució històrica del poble. Respiren espiritualitat. Les parets i els retaules parlen i diuen, a la callada, més coses de les que ens pensem. Em pot arribar a agradar igual una església romànica pelada com una d'estil totalment eclèctic. M'interessa el llenguatge arquitectònic i l'evolució estilística si existeix. Em sol agradar una amb afegitons i anar-los trobant. L'encant d'una església romànica, com el d'una gòtica, em resulten grats, però no deixa de ser un aturament històric. El poble, per sort o no, va quedar encallat artísticament en aquella època i no va evolucionar més enllà. La darrera experiència aquest estiu a Amer, a la comarca de la Selva. Absis i estructura primitiva romànica, el sostre gòtic, retaule barroc matusser, com gairebé tot el barroc català, època de profundes penúries econòmiques, pestes, epidèmies i guerres, i es nota en el món de l'art, nova estructura barroca tardana i mostres del primer neoclàssic. El poble sembla no haver crescut gaire des de llavors. Època de màxima expansió artística. Els hi ha estat suficient per a no perdre la identitat, la que necessita. Em molesta més quan en veig una d'estil eclèctic enlairada sobre una de més antiga enderrocada. Sospites d'un progrés econòmic desmesurat, de creixement poblacional incontrolat o de megalomania d'algun batlle ignorant del patrimoni històric i cultural de la vil.la ... factors a tenir en compte. L'eclecticisme si és nou i modern no em molesta i si és antic sense massa gust tampoc. Em queda buscar el cafè del poble, el de sempre. Prendre el que es sol prendre tothom. És on es respira vida, on hi trobes la gent, on es mira el futbol, on es parla de tot i de res. Les converses de cafè solen ser efímeres i calcades d'un dia a l'altre, com a molt una tertúlia encesa a base de destil·lats i alterada per dosis de cafeïna amb l'objectiu d'arreglar el que mai es pot arreglar: el món. Llavors tothom a ca seva o a la feina de la mateixa manera com han vingut i l'endemà a tornar-hi. Savis de taverna en deia en Borra, un dels pitjors mestres que he tingut. Aquesta vida de cafè s'està perdent i m'entristeix. Els vells cafès que tanquen moren i es perd un boci de vida i d'identitat i al seu lloc es crea un no lloc; una botiga de roba insulsa de mala qualitat maquilada a Birmània o una cafeteria moderna sense identitat, potser sí que les converses seran les mateixes o es convertiran en una cosa universalment particular quan fins ara era quelcom particularment universal. No és el mateix. Les esglésies perduren, buides, cada dia més, però resten, encara, com a testimonis de la història.